Biografia (ampliació)
DOLORS BIGAS i BRUGALLA
La Dolors va néixer a Taradell (Osona) el 20 de setembre de 1926 en el si d’una família catalana molt humil dedicada, bàsicament, al tèxtil i a custodiar i servir en algunes torres d’estiueig del poble.
​
Fou la mitjana dels tres fills de la família (Josep, Dolors i Roser) i, des de petita, manifestà un caràcter obert, alegre, col·laborador i participatiu, amb moltes ganes d’aprendre i viure intensament. Família pobre, senzilla i fermament creient, plena de valors humans i espirituals que omplirien el seu petit cor d’una empremta d’estimació i amor al proïsme que ja no l’abandonarien mai.
​
Ja de gran, en els seus versos i en algun altre escrit, la Dolors parlava de la seva infantesa com una etapa plena de records bonics i entranyables que, segons ella, desitjaria per a tota la mainada del món. La seva mare, Carolina, era una dona assenyada, serena i tendra, que feia equilibris perquè li arribés la setmanada i no els faltés el més essencial. Amb paraules de la mateixa Dolors: “una mare perfecte que tot el que deia i feia era encertat”. La mare, doncs, fou la que, a través del seu tracte i de les seves mostres d’amor, afavorí l’assumpció dels valors més fermament arrelats dins la petita: la família, l’amistat, l’estimació al proïsme sense exclusions, el suport i l’afavoriment dels més febles, l’agraïment..., a part d’unes fortes conviccions morals i religioses. Tot això ho utilitzaria posteriorment com a motiu de la seva obra poètica.
​
El pare, Josep, era molt dolç, festós i casolà. Sempre que podia jugava tendrament amb els fills com un més. La Dolors recordava escenes de la infantesa en què el pare els feia gaudir amb els seus jocs i amb la seva manera de fer i de mostrar-se, més que no pas amb paraules o elaborades explicacions. Amb els seus gestos, amb els seus cants i les seves interpretacions deixava els tres infants embadalits i els transportava a un món ple d’emocions i sensacions agradables que els ajudava a sentir-se vius i plenament feliços tot i la precarietat dels mitjans econòmics de la família. Molt probablement, aquesta riquesa d’expressivitat i d'entusiasme, viscuts sobretot en la figura del pare, foren la primera llavor de tipus artístic que, a poc a poc, aniria germinant dins la petita Dolors despertant-li, ja des de molt jove, el desig de fer emocionar, commoure i gaudir els altres, i l’interès pel teatre i per estar en contacte amb el món de la cultura i literatura del nostre país (els fills i alguns nebots de la Dolors varen poder tastar en la seva infantesa mostres evidents d’aquest caràcter espontani, obert, expressiu i desinhibit que es pot atribuir, en part, a la petja que el caràcter del seu pare va deixar en ella quan tot just era una nena).
Des de molt menuda, inicià els seus estudis a l’escola de les Dominiques de Taradell mostrant una gran curiositat i moltes ganes d’aprendre.
Tot i els moments convulsos que s’havien donat a Catalunya amb la prohibició dels drets polítics i socials i l’ús de la llengua i la senyera durant la dictadura de Primo de Ribera (1923-1931), l’adveniment de la república possibilità que l’ensenyament, a moltes escoles, es tornés a fer en català.
​
El contacte amb la llengua i la cultura del país l’entusiasmà en gran mesura gràcies, sobretot, a la gran sort de rebre el mestratge d’una persona a qui sempre més mostraria un gran reconeixement i agraïment: la pedagoga, germana Rosa Sitjà Campanyà, molt estimada i recordada pels taradellencs. De més gran la Dolors en parlava així: “La germana Rosa sembrà bona llavor: la Pàtria, llengua i cultura ella ens va ensenyar a estimar” a part, evidentment, de les virtuts i dels valors de la fe, l’esperança i l’amor. En un dels seus projectes de poema trobem aquesta estrofa referida a sor Rosa:
“Ensenyava amb molta cura
a escriure bé el català,
pedagoga molt volguda
que la Pàtria va estimar”
​
Durant els tres anys que durà la guerra civil, la Dolors continuà rebent formació escolar en uns locals habilitats dins el mateix poble on van seguir impartint docència, vestides ara de seglars, algunes de les germanes dominiques com la mateixa Rosa Sitjà. Posteriorment seguí formant-se i rebent el mestratge d’altres professionals com el de Mn. Ramon Vidal i Pietx, lletraferit i enamorat, també, de la llengua i de la pàtria, a qui mostraria sempre més un reconeixement i una admiració particular. Cap al final d'aquesta etapa formativa, cursà altres estudis com ”Càlcul i tenidoria”, “Tall i confecció” i “Mecanografia”.
​
Un cop acabada l’etapa escolar, inicià pràctiques professionals tant de perruquera com de modista. En el cosidor, on començà la primera experiència professional, compartia formació amb un grup d’amigues amb qui acabaria establint una relació d’amistat que transcendiria el marc professional i s’estendria al lleure i a l'esplai.
​
A l'entrada de l'adolescència i joventut la Dolors esclatà a la vida encara de forma més viva, il·lusionada i compromesa. La seva participació en totes les activitats artístiques i culturals del poble i de l’entorn va ser constant i plenament buscada i volguda. Fer teatre al Centre Parroquial, dansar a l'Esbart de Sant Genís... foren algunes d’aquestes afeccions que la feien sentir viva i propera als altres, talment com la participació en tot tipus de trobades sardanístiques, aplecs i festes majors.
​
Durant alguna d’aquestes trobades fou quan, probablement, va conèixer en Josep Valldeneu, rellotger i campaner de Centelles, que més endavant seria el seu espòs i pare dels sis fills que van tenir. Després d’un prometatge relativament llarg, feliç i joiós es casà als 22 anys a Centelles el 15 de novembre de 1948.
​
Ocupar-se de les tasques de la casa, tenir cura de la seva sogre; gestionar la rellotgeria i fer de dependenta; col·laborar amb la parròquia i amb altres entitats socials del poble i, sobretot, criar els sis fills que va tenir, l’ocuparen plenament durant una bona colla d’anys, no disposant de gaire temps per a desenvolupar les seves afeccions artístiques i culturals que tant l’havien fet gaudir de jove. Més endavant la mateixa Dolors ho reconeixeria en els seus escrits.
​
Un moment importantíssim en la vida de la Dolors fou l’arribada al poble de Mossèn Josep Esteve i Cubí que, durant uns quants anys de la dècada dels 50 i la dels 60, exercí de vicari i col·laborador a la parròquia de Centelles. Filòleg, escriptor, artista i mestre de català, enamorat de la llengua i de la Pàtria, Esteve va ser un gran impulsor i dinamitzador de la cultura catalana a la vila arrossegant, darrera seu, un gran nombre de vilatans desitjosos d’aprendre i millorar el seu coneixement de la parla, història i cultura del país. La Dolors, tot i el poc temps de què disposava, s’apuntà a les classes nocturnes de Català que impartia Josep Esteve i, alhora, participà en alguna funció teatral que es feu al poble per aquella època. La Dolors, i fins al final de la seva producció literària, continuà en contacte amb el seu mestre i amic per demanar-li una opinió experta sobre els seus poemes.
​
En aquells temps, però, els que si gaudien dels dots interpretatius de la Dolors eren el seus sis fills i, moltes vegades també, els seus dos nebots de Centelles en el dia a dia viscut amb ella a casa. Explicar contes i dramatitzar-los per fer feliços els menuts era una tasca habitual, especialment a les hores de sopar. Les cançons i els cants es feien sovint presents mentre feinejava per la casa així com la recitació de textos i poemes apresos en els seus anys joves de teatre. La creació literària, però, restava encara adormida... Sols en comptades ocasions havia escrit algun petit poema adreçat a fills o nebots amb motiu, especialment, de la seva primera comunió.
​
La Dolors, fermament creient i devota, sempre es mostrà col·laboradora amb la parròquia i amb les tasques socials que aquesta desenvolupava. Durant molts anys va tenir cura de gestionar algunes de les activitats de suport moral, social i econòmic que es realitzaven des de Càritas de Centelles, atenent les famílies i les persones del poble que passaven algun tipus d'ànsia o necessitat i, alhora, participava també en la catequesi dels infants i dels adults que ho demanaven com a preparació per a rebre els diferents sagraments. Posteriorment al Concili Vaticà II inicia, també, la seva col·laboració en les celebracions religioses de la parròquia de Santa Coloma de Centelles: ajudant a missa, llegint-ne les lectures, donant la comunió... . Mostrant, de totes aquestes maneres, la seva clara vocació d'estimar, ajudar i servir al proïsme per sobre de totes les coses.
​
Fou ja de gran, amb el fills independents i amb estones per a reflexionar i meditar, quan també ja bregava amb alguns problemes de salut, que, gràcies a un amic seu del poble, l'Andreu Coll i Cruells, gran amant de la literatura i de la creació poètica, se li obrí una escletxa de llum. Li feia la brillant proposta de participar en un petit grup de poesia, “El Quicarell Poètic”, que començà a reunir-se mensualment, els diumenges a la tarda, a la llar de “Ca l’Andreu” de Centelles, situada al davant mateix de l'església del poble. La Dolors ho reconeixia molt agraïda en un del seu poemes: “El Quicarell em va donar ales”. Aquestes són les dues primeres estrofes:
“Sis fills havia pujat
i vivia atrafegada.
La musa silent dormia:
la pols l’havia esborrat
i la tenia oblidada.
​
Un jorn va venir l’Andreu
i ens convidà amb il·lusió
a compartir el Quicarell;
un batec dintre el cor meu
l’omple de goig i de claror”. ...
Corria l’any 1987, la Dolors tenia ja 60 anys, i d’aquesta manera inicià la seva singladura pels viaranys de la producció poètica; camí que ja no abandonaria fins al final de la seva vida.
​
Van ser quasi 16 anys de producció literària continuada, intensa i apassionada que la portaren a escriure de forma ininterrompuda més de mig miler de poemes. La gran majoria dedicats a amics, familiars i coneguts, però, també, a altres vilatans o parents que li ho demanaven. Mai tenia un no per a ningú inclús per a aquells que no coneixia gaire. De la conversa amb la persona que li ho sol·licitava sempre en treia les idees claus que utilitzaria per donar sentit al poema que, de seguida, imaginava. Alguns altres temes cabdals de la seva producció varen ser també l’estimació a la pàtria, a la seva història, cultura i llengua; les vivències personals; l’espiritualitat; els valors humans; el poble i la natura; el treball...
Tot i que l'edat i, encara més, la malaltia anaven fent minvar les seves forces, la dedicació a escriure semblava que li donava vida i la feia sentir present i útil entre els seus.
Durant una colla d’anys va participar en trobades i concursos literaris de poesia (Sant Jordi, Jardins Verdaguerians, Flama del Canigó, Raïm de Poesia d’Artés, Departament de Treball de la Generalitat...), presentant i recitant els seus versos tal com feia un cop al mes a les trobades del "Quicarell Poètic" o, més tard, cap al 2002, a Tona, a les del grup "Brots de Poesia".
​
El gener de 1995 els fills publicaren, a través d'una edició familiar molt reduïda, un primer recull de les obres de la Dolors sota el títol: "Poesia" (primera prova).
Podríem dir que, durant tot el seu recorregut vital, la Dolors va fer possible assolir un dels seus grans objectius: donar sortida al desig d’estimar i ajudar els altres. I això ho va aconseguir tant amb accions socials concretes com a través de la pròpia producció literària. La Dolors escrivia perquè li agradava, li donava vida i la feia feliç, però, sobretot també, perquè ho vivia com una manera de complaure i fer feliços als altres.
​
L'1 de juliol del 2003 moria a Centelles als 76 anys.