Recordant a Dolors Bigas i Brugalla
Un record per la Dolors
Una imatge
Planta fèrtil dels “Brots de poesia”.
Branca ferma de l’antic “Quicarell”.
Dins de la llar, la Joia que més brilla.
Aquesta nit d’estiu, Estel novell.
Dona de fe, coratge i valentia,
aquesta imatge vull tenir present,
la mort no t’ha vençut, estàs ben viva,
i aquesta plenitud jo tindré un dia.
Llavors, en un recer del Firmament,
com ara versarem Eternament.
​ Marina Sallent Albanell
En la mort de Dolors Bigas i Brugalla
"Ens havies donat tant
i ens havies dit tantes coses
que
per les teves obres
i pel ressò
de les teves paraules
sempre et recordarem"!
Se'ns ha marcit una flor
Se’ns ha marcit una flor
del jardí de la Sagrera.
Anys de ferma estimació
avui la mort deixa enrere.
Una flor que s’ha marcit
tota una família deixa
amb el cor adolorit,
el seu plor és prec, no queixa.
Fe, família i amistat
i estimació per al poble,
amb la ferma voluntat
d’una dona de cor noble.
La campana escampa el plor
d’un sentiment de dolor.
Una mare exemplar
Sempre que acompanyem un ésser estimat per acomiadar-lo en el seu llarg camí a la vida eterna, sentim molt la seva marxa, perquè sabem que perdem alguna cosa més que la seva amistat.
​
La Dolors era més que una bona amiga. Ella sabia donar-te el millor dels consells si els necessitaves. Donava tota la seva entrega a tots aquells que més desvalguts es trobaven, ajudant en tot i per tot en allò que fos en bé del poble.
​
S’ha de reconèixer que va ésser una gran mare. Mare que estimava el seu espòs i que va saber donar l’ensenyament necessari als seus fills perquè també estimessin tothom. Només cal conèixer-los per donar-se compte de la gran bondat de tots ells.
​
Que Déu us doni forces per poder superar aquesta pèrdua tan entranyable.
Segurament que, aquesta vegada, les campanes no podrem sentir-les de tan llunyanes que són, però no tinguem cap dubte que per ella tocaran a Glòria.
​
Déu sap perquè la va cridar. Nosaltres sabem que tindrà la seva recompensa.
​
Que així sigui Bon Déu!
​
Isidre Novellas
Benvolgut Josep
He sabut que la teva estimada esposa ha estat cridada per Déu i ja viu a la Casa del Pare alegre i feliç com ja havia començat ací a baix; però ara amb tota plenitud.
En aquests moment tan dolorós per a tu i tota la família, no tinc paraules de consol. Val més callar. Estic amb vosaltres i prego. Però sí que pot alleugerir un poc el dolor, recordar-la com era, l’amor i l’alegria que escampava arreu on passava.
Sempre serà recordada com una santa esposa, mare i àvia que vivia entregada a tots fent-los feliços amb la seva alegria encomanadissa.
Des del Cel, vetlla per tota la família que tant va estimar i segueix estimant, encara que de manera diferent.
Afectuosament,
​
Josefina Pou
En record de Dolors Bigas i Brugalla
Ens ha deixat Dolors Bigas Brugalla, persona dedicada íntegrament a la seva família, vinculada a l’església de Centelles i a moltes activitats de caire social. També ha treballat en l’àmbit de la defensa de la cultura catalana participant-hi de manera activa, fent les seves pròpies poesies i recitant-les en els fòrums previstos de la zona com: el Quicarell Poètic, revistes locals, actes populars i en l’arribada de la Flama del Canigó.
La Dolors la recordarem sempre com el que ha estat; una dona de caràcter obert, amable i dialogant, i amiga de les persones més febles.
Descansi en pau.
​
Miquel Arisa Coma (Alcalde de Centelles)
Publicat al 9 nou, el divendres, 4 de juliol de 2003
A Dolors Bigas Brugalla
en el seu homenatge
Vas abraçar-te a una rosa
la més bella de les flors
i aixecaves la volada
cels amunt, sense temors.
Duies l’última vetllada
clavada al cos de la pell,
més enllà dels teus planetes,
més enllà del Quicarell.
Vas fondre el cor de Centelles
i abandones Valldeneu...
Et guia la mà d’un àngel
que t’envia el ser de Déu!
Bressoles la primavera
en un Cel ple d’esperit
que posa cants de nostàlgia
sobre la fe del teu pit.
I deixes sola la vida
presonera de la ment
mentre plora, el teu poema...
amarat de sentiment!
​
Viladrau, gener de 2004
A l'amiga Dolors
Hi ha estels al firmament de cada dia
que al llarg dels anys mai no perden lluïssor,
són un guiatge de mestratge i bonhomia
per fer-nos llum al bell mig de la foscor.
Ella, com els rosers que s’estimava,
va omplir de roses el jardí de la llar
i amb tendresa i amor en tingué cura
i el féu créixer abundós i assaonat.
Les seves mans que l’or acaronaven
amanyagaven els humils vilatans,
i el seu joier el va omplir de bones obres
defensant amorosa “Els drets humans”.
Tenia el poètic do de la paraula
i escrivia amb la ploma del cor,
i cada mot l’escollia amb senzillesa
per parlar-nos de pau, de fe i d’amor.
Jo vaig tenir el goig de compartir-hi,
de Verdaguer el poema “Canigó”
i us puc dir que mai podré oblidar-me
d’aquesta amiga que admirava de debò.
​A la poetessa Dolors Bigas amb motiu de l’homenatge pòstum.
Montserrat Llavina Soler, Tona, gener de 2004
A la meva germana
Tan sols emprant tot l’amor
trobarem força abundosa
per acceptar amb fe i valor
l’absència tan dolorosa.
Pensem que ara tens estada
en un lloc privilegiat
el bon Déu te l’ha guardada
per tot el be que has obrat.
Que Ell, t’empari amorós,
prop seu et recordarem
pregant amb to fervorós
per tots els qui t’enyorem.
En el dia de la mort de la meva germana Dolors.
En homenatge a la meva germana
Fa sis mesos va deixar-nos
plorosos, molt angoixats;
no sabíem conformar-nos
i ens trobàvem com robats.
Tenim la prova assumida
de com es feia estimar
i el do de viure la vida
amb escreix va superar.
Els sentiments, quan en parlo,
em trasbalsen l’interior
i, sempre que la recordo,
un fibló punxa el meu cor.
Ens deixà ben demostrada
la seva fe i fortalesa
Déu la féu privilegiada,
tota amor, tota dolcesa.
Agraïm el bell missatge,
Brots de Poesia aimat,
pel record i homenatge
al ser bo que ens ha deixat.
En l’homenatge a la meva germana Dolors.
Roser Bigas i Brugalla, Tona, gener de 2004.
Una mare poeta
De ben segur que quan érem petits a cap dels germans ens va passar pel cap que avui estaríem aquí convidats a participar en aquest homenatge a la nostra mare poeta. I no és pas que ella, amb la seva manera de ser i de fer, no ens n’hagués donat indicis, no; però, com a infants que érem, vivíem i gaudíem de la seva presència i afecte sense pensar en la transcendència que, segurament, es podia esbrinar a partir de la sensibilitat i de les habilitats artístiques que sovint mostrava.
– Mama?, explica’ns el de la Ninanoreta. Ara L’amor de les tres taronges... Ara La flor del Panical...
​
...
– Pastoret, bon pastoret,
tu que em toques i que em menes
m’han colgat al riu d’Arenes
per la flor del Panical,
per la cama del meu pare
que li feia tant de mal.
...
​
– Són versos de la flor del Panical que la mare recitava de cor quan ens explicava aquest conte.
​
La seva veu ritmada i melodiosa a tots ens embadalia i captivava. Sempre que tenia temps i li demanàvem, tant els fills com els nebots més propers, amb la seva facilitat narrativa i amb l’ajuda de la nostra imaginació d’infants, ens traslladava al més profund de les fantàstiques rondalles de la nostra narrativa popular. I quan no eren els contes, eren les notes de les cançons que sortien dels seus llavis mentre escombrava, rentava els plats o feia la bugada. La seva afecció per la literatura popular i pel cant es feien presents en tot moment.
​
– Permeteu que sigui la nostra cosina Montse, a qui la Dolors estimava com a una filla, qui ens doni la seva valuosa visió de les dots narratives de la mare.
“Quan érem petits la tieta Dolors va suplir en moltes ocasions la meva mare sempre malalta. Especialment quan el meu germà i jo anàvem a sopar a casa seva mentre el papa passava unes hores a Vic, on la mama havia d'estar ingressada alguns dies de tant en tant.
Aquells sopars eren senzills i quotidians perquè nosaltres no érem uns convidats, sinó uns més de casa i de la colla, així ens ho feien sentir els tiets i els meus cosins. Però per a mi tenien d'especial que sempre acabaven amb un conte que la tieta Dolors explicava com ningú.
Hi tenia una gran habilitat, facilitat de paraula, de gest i d'entonació. Sabia inventar quan li fallava la memòria i ens sorprenia perquè vèiem astorats com canviava una història que havíem escoltat i après d'una altra manera. Si calia i venia a tomb, es posava a cantar sense vergonya una estrofa apresa de jove fent teatre. Recitava versos que incloïen els contes, sempre amb les mateixes paraules que, dites de pressa i amb la corresponent entonació, semblaven conjurs i fórmules màgiques que tot ho podien. Reproduïa diàlegs de personatges estrafent la veu fins al límit de tal manera que, fossin bons o dolents, se'ns feien presents com si els veiéssim. I, sobretot si l'estona es feia llarga i encara no ens venien a buscar, no dubtava ni un moment a allargar els contes i enganxar-los l'un amb l'altre de manera que casessin i semblessin el mateix.
La tieta Dolors tenia la virtut de transportar-nos a un món màgic, ple de fantasia i ric d'aventures i emocions. Un món que no tenia res a veure amb el real, però que a mi se m'emportava i em salvava. Perquè ella amb l'art de les seves paraules, amb la seva humanitat i tot l'afecte del món, em feia oblidar que érem allà perquè no teníem ningú a casa. Això sol ja té un valor incalculable i justifica sobradament que ho recordi aquí.”
​
Montse
​
De més grans, la mare ens va explicar que de jove havia gaudit molt fent teatre i recitant textos i poemes que s’aprenia amb gran delit. Tots els fills li hem sentit declamar fragments íntegres d’obres teatrals, sovint en vers, que s’havia après en la seva joventut. El seu desig hagués estat poder seguir estudiant, però els temps no ho permetien. Tot i així va arribar a fer Càlcul i Teneduria i, també, “Corte i Confección” del sistema Martí.
​
– Escolteu ara uns versos de la Roser Bigas, dirigits a la seva germana, on ens evoca aquestes afeccions:
​
"La Dolors, molt riallera,
sempre animosa i jovial
s’apuntava a la primera
a tot clan o equip local.
​
Fer teatre li encantava,
dansava els ballets lleugera,
i al mateix temps practicava
de modista i perruquera."
​
Sis fills, la casa i la botiga en uns moments en què res era planer, no deixaven temps per a cultivar les pròpies afeccions i qualitats artístiques. La inspiració poètica restava viva, però adormida, dintre seu a l’espera de temps millors.
​
Una altra anella de la cadena que la conduiria al seu esclat poètic l’hem de cercar en la seva estimació per la llengua, “la nostra desvalguda llengua”. El seu respecte per l’ús del vocabulari i de les expressions catalanes, per la correcció sintàctica i ortogràfica; i el seu afany per la defensa i millora de la nostra llengua, eren una referència constant en les seves converses amb els amics. Ella se sentia orgullosa d’haver pogut aprendre el català ja des de petita, a Taradell, el seu poble natal. Sor Rosa Sitjà, a qui la mare i molts taradellencs sempre han recordat amb emoció i admiració, va ser qui, en aquells temps de penúries, possibilità aquest petit miracle. Un altre dels seus mestres, al qual sempre admirà i amb qui va mantenir un contacte habitual, fou Mossèn Ramon Vidal i Pietx (malauradament traspassat aquest darrer any, com la mare), qui també ajudà a despertar, en la jove Dolors, una sensibilitat viva i exquisida per la llengua i la poesia.
​
– Deixeu que aflorin uns versos de Mossèn Vidal dedicats a la mare i al pare en les seves noces d’or:
​
“Perdura encar la Primera Abraçada...!
A poc a poc els anys l’han madurada
i ara, quan l’un i l’altra us retrobeu,
l’escalf ardent d’aquella gran diada
a la memòria us torna asserenada
i fins i tot us sembla de més preu!”
​
De més gran, quan encara molts de nosaltres érem petits i la mare de poc temps disposava per a ella, va arribar al poble un altre Mossèn, que esdevindria un amic per sempre més inseparable, que féu avivar en ella el seu amor per la rima i la paraula. Mossèn Josep Esteve esdevindria en el futur i fins a la mort de la mare el millor referent a qui escoltar i consultar durant tot el recorregut de la seva producció poètica.
– Escolteu un fragment d’unes paraules que Mossèn Josep escrigué també en el 50è aniversari de noces de la mare:
​
“La Dolors, més enllà de la feina casolana, que ha estat molta, ha fet dels seus versos, sempre delicats, un acte d’amor a la llengua, aquesta nostra llengua, que ho necessita tant, i n’ha fet, encara, una exquisida manera de complaure els amics.”
​
​
Pocs mesos abans de morir, la mare parlava amb fruïció d’una gran obra poètica “L’Anunciació a Maria” de Paul Claudel que es representà al Centre Parroquial de Centelles a mitjans de la dècada dels 60 i en la qual ella va intervenir, per primer cop, després de molts anys d’haver deixat de costat els seus dots interpretatius. Molta gent a Centelles encara recorda amb emoció aquest moment.
– “Dolors, tu vas fer de Màrcia! La meva germana gran en l’Anunciació a Maria, una germana dura, però tan bona al mateix temps que no l’oblidaré mai”
​
Text dels germans Mercè i Josep Vilà d’un escrit dirigit a la mare amb motiu, també, de les seves noces d’or.
​
Tot i que la mare encara no escrivia, només li faltava poder disposar d’una situació més propícia (els fills més crescuts i ja independents, una situació laboral més planera...) i l’espurna definitiva que encengués, per fi, el ble de la passió que restava adormida.
I l’esclat arribà a inicis de l’any 87 a través d’uns amics i d’un grup: el “Quicarell Poètic”. Fou l’Andreu Coll qui, igualment que a altres veïns i companys de Centelles, engrescà i il·lusionà amb el seu projecte. La mare, sempre més, restà fidel i agraïda a l’empenta que va rebre de qui com a mestre i amic sempre va admirar.
– Permeteu, ara ja, que siguin uns versos de la mare que deixin fluir els seus records i la seva devoció per aquests moments:
​
"Sis fills havia pujat
i vivia atrafegada.
La musa silent dormia:
la pols l’havia esborrat
i la tenia oblidada.
​
Un jorn va venir l’Andreu
i ens convida amb il·lusió
a compartir el Quicarell;
un batec dintre el cor meu
l’omple de goig i de claror."
...
​
Estrofes del Poema “El Quicarell em va donar ales” escrit per la mare el juliol de 2001.
​
– Escolteu ara el poema escrit per ella, també el juliol de 2001, amb motiu del comiat del” Quicarell Poètic”.
​
VIUS DINS EL COR, QUICARELL
​
L’espurna del sentiment
ha arrelat dintre l’entranya
i l’enyor s’hi fa present.
Una aura molt subtilment,
diàfana i transparent,
aquest moment acompanya.
Trobades de poesia
en una llar amorosa
refermaven l’harmonia
d’un vincle que a tots unia.
La sembra fou venturosa,
plena de pau i alegria.
​
Gràcies, Remei i Andreu,
per l’oferta generosa;
l’acolliment no té preu,
virtut humil que no es veu
i fa la vida agradosa;
vosaltres constants sembreu.
​
Dins els cors resplendirà
el caliu del Quicarell
que a tot el grup encisà
com l’aura d’un dia clar:
catorze anys, un ric pomell,
que mai podrem oblidar.
​
​
L’interès per escriure i per fer poesia va anar creixent ràpidament fins a esdevenir una passió que ja no abandonaria mai perquè l’ajudava a sentir-se viva, útil i, alhora, agraïda. A poc a poc, tot s’anava transformant en poesia. La màquina ja no es podia parar; les ganes de millorar, tampoc. Alguns llibres bàsics de teoria poètica, consultes sovintejades a Mossèn Josep, lectures constants dels nostres poetes, assistència a alguns cursos de redacció..., tot anava servint per enriquir i millorar les seves facultats poètiques. La facilitat per crear versos i construir estrofes i poemes anava creixent i a qualsevol tros de paper transcrivia idees i pensaments.
La seva sensibilitat i la seva afecció per la llengua i la poesia van fer possible que tot el seu entorn, tot allò que vivia i sentia, esdevingués el suport de la seva inspiració: la seva fe i espiritualitat, els fills i néts, els amics, els sentiments i patiments humans, els pobles, el treball, la natura, la nostra cultura, les tradicions, la llengua, els referents de la nostra terra, els personatges osonencs i catalans més carismàtics... Tot es convertia en poesia.
La mare mai tenia un no per a les invitacions a participar en jornades, trobades ì certàmens literaris de poesia: Sant Jordi, Sant Antoni, la Flama del Canigó, els Jardins Verdaguerians, Poesia Viva, el Raïm de Poesia... en tots va participar desinteressadament amb joia i devoció.
L’acabament de l’etapa del Quicarell Poètic comportà una preocupació evident per a la mare perquè veia desaparèixer uns moments molt importants en la seva vida que li servien per compartir i conviure amb els amics, per poder aportar la seva producció i poder mostrar el seu reconeixement envers tot i tots, tant com a persona, com, com a poeta. L’amable invitació que li oferíreu els amics tonencs de “Brots de Poesia”, amb en Josep i en Miquel al capdavant de tots, fou acollida com a manà caigut del cel que de nou despertà la seva il·lusió i li donà energies i ganes de seguir escrivint i creant, en uns moments en què la malaltia ja havia començat a minar seriosament el seu cos.
​
​
AL GRUP BROTS DE POESIA
​
"Amb encís i amor les muses
ara a Tona han acampat,
ben plenes les cornamuses
d’uns brots tendres que han sembrat.
Són uns brots de poesia
que germinen cada mes
i uneixen amb harmonia
els del grup i els jardiners.
​
Són en Josep i en Miquel
qui cultiva el bell sembrat,
amb tendresa i molt de zel
i el tracte dolç i acurat.
La Carme Catà, ardida,
un toc d’humor sempre hi posa;
si ella no pot, decidida,
la supleix la Mercè airosa.
Agermanats i amb prestesa,
el llenguatge aprofundim
mantenint la flama encesa
de País que compartim.
Units farem la rotllana
dels poemes més florits,
que la rima és tan galana
i aviva els nostres sentits.
​
Endavant amb les trobades
i gaudim amb l’ambrosia
d’unes tardes tan preuades
amb els brots de poesia."
​
Poema que la mare dedicà al grup Brots de Poesia l’estiu de 2002.
​
​
Tots els qui esteu aquí presents coneixeu els seu estil i tarannà poètic. La poesia de la mare era senzilla, planera, gens rebuscada, directa, més centrada en les paraules i en els sentiments que en les imatges rebuscades, talment com la font ens aboca la seva aigua neta i transparent. Creiem, sense por a equivocar-nos, que la poesia va ser l’eina, l’instrument, que va trobar la mare per fer evident el seu amor a Déu i als altres; el medi mitjançant el qual donava gràcies al Creador per la seva obra i per haver-la fet digna de poder participar-hi. Cada poema de la mare és i serà per sempre més un acte d’agraïment.
Quan la malaltia començà a arrelar-se més i més dins el cos de la mare, els versos esdevenien una teràpia plaent i agradable que li permetia sentir-se viva i li encenia el desig de seguir lluitant. Sempre més i fins als últims moments, la mare restà fidel a la poesia com a suport moral i espiritual que l’omplia i l’ajudava a afrontar el seu patiment. Mai, ni en els últims moments, es donà per vençuda: la seva fe, l’amor dels seus i dels amics i la poesia ho feren possible.
Com a fills no ens queda sinó mostrar el nostre agraïment a tots aquells que heu fet possible que la nostra mare es sentís transportada pel desig d’escriure i de compartir amb els altres els seus sentiments més profunds. Gràcies. Gràcies per aquest homenatge a la Dolors, i per la vostra invitació a participar-hi. Durant anys, primer amb el Quicarell Poètic i llavors amb el Brots de Poesia, heu fet que la nostra mare hagi viscut esperançada i il·lusionada. Gràcies per estimar-la.
També, com a fills, sols ens queda recordar-la com una mare que sempre hem tingut al costat. Per l’amor i el reconeixement que envers ella sentim no volem que la seva obra quedi en l’oblit. Pensem que fóra bo publicar els seus poemes i esperem que, a no tardar massa, això esdevingui una realitat. Estigueu segurs que com a companys i amics de la Dolors us n’assabentareu. Sabem, també, que en cas de necessitar-ho tindrem tot el vostre suport i tota la vostra ajuda.
Moltes gràcies.
– I per acabar deixeu-nos llegir l’acció de gràcies que va composar la mare amb motiu de les seves noces d’or i que resumeix tot el que hem dit.
​
ACCIÓ DE GRÀCIES A DÉU, PARE DE BONDAT
​
"Us donem gràcies, Senyor,
per tants anys de nostra vida,
joiosament compartida
a l’empar del vostre amor.
Pels pares que ens van pujar
amb esforç i amb enteresa;
plens de zel i de tendresa,
el seu amor ens van dar.
També pels nostres germans;
en la infància i en la joventut,
compartint amb plenitud
ben units ens férem grans.
Pels fills que ens haveu donat,
fruit sagrat del nostre amor
i que us agraïm de cor
perquè és el do més preuat.
Pel treball de cada dia,
per la salut, els parents,
pels amics que en tants moments
ens fan bona companyia.
Per deixar-nos arribar
al plàcid temps de tardor,
dels néts gaudir amb serenor,
poder-los acaronar.
Per tot l’univers creat,
tan bell i ple d’harmonia,
que oferiu amb galania
amb amor, pau i bondat.
Per la vida i per la fe
i el do de l’Eucaristia;
tant d’amor és la follia
d’un Pare dolç i serè.
Perdoneu, Déu de bondat,
tantes faltes que hem comès
i per estimar-vos més
feu-nos forts en el combat.
I en l’hora de la partença
doneu-nos, Senyor, la mà,
perquè amb Vós puguem trobar
una altra i nova naixença."
​
Dolors Bigas
​
Josep, Pere, Immaculada, Lluís, Maria Dolors i Xavier; Montse i Joan.